4. Dado que los animales también parecen capaces de sentir placer y dolor, y que ir a los toros supone placer para el espectador pero dolor para el an

L’utilitarista el que faria és realitzar una enquesta per saber quin percentatge de la població està a favor d’aquest espectacle i quin hi està en contra. Un cop extrets els resultats, si aquests fossin favorables a l’espectacle, l’utilitarista hi estaria a favor perquè donaria plaer a mes persones de les que hi estarien en contra, llavors el matar el toro seria justificable. Per altra banda, si les enquestes fossin desfavorables a l’espectacle, l’utilitarista hi estaria en contra perquè produirien plaer a un nombre reduït de persones i per això no seria justificable.

Des del meu punt de vista, en canvi, el patiment d’un animal no es pot comparar amb el plaer que sentin tots els espectadors de l’exhibició. El plaer que sent un espectador en veure com el “torero” esquiva les embranzides del toro o quan el mateix “torero” li clava l’espasa i el mata d’una sola estocada (tot i que no sempre, i llavors li ha d’anar clavant estocades fins a matar-lo definitivament) no es pot equiparar al dolor i patiment que sent l’animal agonitzant, pensem a més a més que es troba sota una situació d’estrès i nervi ja que no sap on es troba i se sent amenaçat.

francesc

DILEMES (UTILITARISME)

1. Tengo una gran fortuna. Puedo donarla en su mayor parte a mis hijos (que viven bastante bien sin ella) o a una institución que la distribuya entre gente más pobre que mis hijos. ¿Qué debería hacer si fuera utilitarista? ¿Qué harías tú y por qué?

Un utilitarista calcularia el plaer que causaria segons unes condicions ja pautades anteriorment pels mateixos utilitaristes i veuria que si repartís els diners en una institució que els distribuís entre la gent més pobre i necessitada la condició de “l’extensió” augmentaria ja que un plaer que arribi a molts més és més útil que un plaer per a algú tot sol. A més, hi ha una màxima utilitarista que diu “màxim plaer per al màxim nombre” que ha de ser aplicada des de la perspectiva d’una acció concreta, sinó de les conseqüències més globals d’un regla universal, i en aquest cas el més útil és ajudar a un gran nombre de necessitats pobres que tindran l’oportunitat de sentir el plaer abans que uns pocs que viuen en una societat acomodada que ja s’han trobat amb el benestar per
altres vies.
Jo donaria una part de la fortuna als meus fills i una altra part als més necessitats perquè encara que sàpiga que els meus fills viuen bastant bé sense ella, no sé el que els depararà en un futur incert on pot ser que la sort se’ls tombi i acabin necessitant urgentment aquests diners que els he donat a tercers.

2. Dos pacientes de la misma edad están a punto de morir, necesitan un trasplante, pero sólo hay un órgano disponible. Uno es un artista cuyas obras entusiasman al público, el otro es un hombre huraño y solitario. Soy un médico utilitarista, ¿a quién salvaría? ¿A quién salvarías tú y por qué?

Un utilitarista salvaria al pacient el qual les seves obres entusiasmen al públic ja que com hem dit abans produeix més plaer que l’home esquerp i solitari i és una de les condicions per poder decidir la tria.

Jo salvaria a la persona que portés més temps en llista d’espera (hagués demanat abans l’òrgan), sense distinció, i sinó, ho faria a sorts. No posaria mai la vida d’una persona per sobre de la d’una altra ja que les dues es mereixen la mateixa oportunitat i a més, ningú t’assegura que la persona que entusiasme a tothom després de l’operació serà un assassí cruel o que la persona esquerpa i solitària un cop acabada la intervenció trobarà tan fascinant el món de la medicina que es convertirà, per exemple, en el descobridor de la cura per la SIDA.

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals: és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur hagi d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables están muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podrem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada, no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta experiència, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells —passat i futur. Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que assegurem sense cap prova. (David Hume: Resum d’un llibre titulat “Tractat sobre la naturalesa humana”)

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (entre cinquanta i vuitanta paraules). [2 punts]

Hume en aquest text defensa l’existència d’impressions procedents del passat, amb la qual cosa, afirma que no tenim perquè obtenir-les en el futur. Tanmateix, l’experiència viscuda en el passat, segons ell no és vàlida per al futur, ja que només és passada i no té vigència futura.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents (entre deu i vint paraules en cada cas): [2 punts]

a.) Aquesta conformitat és una qüestió de fet: raonament que té en compte les impressions i que afirma la possibilitat de la contradicció.

b) Experiència: vivència passada generada a partir de les impressions que vas rebre.

3. Perquè diu Hume que: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat? Feu referència als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Hume vol donar a entendre el fet que el futur és indeterminable pel simple fet que sóm incapaços de rebre’n impressions, és més, la ciencia també és incapaç d’extreure’n impressions.

Una altra idea que ens vol fer arribar és la de que pel mer fet d’obtenir els coneixements a partir de complexes operacions mentals, queda completament refutada la hipotética situació de ser capaços d’extendre’ns més que la propia ment. Amb el principi de la còpia tota idea prové prèviament d’una impressió sensible.

Segons Hume les lleis no tenen sentit, i no només això, sinó que per a ell no existeixen. Ell creu en la possibilitat de tot i en el fenomenisme.

4. Compareu la teoria del coneixement que es desprèn d'aquest text de Hume amb la teoria del coneixement d'algun altre filòsof. [2 punts]

Hume creu en una ment blanca al principi de tot ésser humà, per tant podem dir que és empirista i anti innatista. Dita ment va adquirint els coneixements segons avança el temps a base d’anar reben impressions i transformant aquestes en experiència i coneixement.

Descartes, per contrabanda, era un filòsof innatista, ja que defensava el fet que Déu ens va inculcar a tots amb la idea de la seva presència des que vam néixer.

DESCARTES

1. Què opines de la moral cartesiana?

Segons la meva opinió, la moral cartesiana és molt pràctica, ja que reflexa clarament certs aspectes que s’haurien de fomentar en la societat actual com ara el respecte, l’esforç, la constància i l’ús de la raó. Fins i tot es podrien relacionar les màximes de Descartes amb alguns refranys populars per exemple: “allí donde fueres, haz lo que vieres”(primera màxima); “si quieres lucir tendrás que sufrir”(segona màxima) i, finalment “si no puedes vencer a tu enemigo, únete a él”(tercera màxima).

2. Hi estàs d'acord? Per què sí o per què no?

Des del meu punt de vista, creec que si tots nosaltres apliquéssim a les nostres vides aquestes tres màximes, la societat i el món aniria molt millor, i nosaltres podríem viure d’una manera millor la vida. Amb les tres màximes el que es conseguiria seria que la societat complis els requisits de pau i harmonia, de respecte dintre de la societat i de que cadascú sigui lliure amb el seu pensament sense haver de donar per no valid el d'un altre.

3. Quins creus que són els punt forts i els dèbils de la moral cartesiana?

Primer de tot, el nom de “màxima” que reben les idees més importants trobo que està molt encertat, ja que il•lustren tres conceptes claus en tota moral (respecte, constància/esforç, adaptació).Crec, però, que se centra massa en la persona i deixa una mica de banda al grup, tot i que sí que és veritat que ha dedicat una màxima vinculada a la societat. Sempre fa referència a l’esforç individual, als desitjos d’un mateix, però posa poques mesures aplicables a tot un grup.Descartes és partidari de la llibertat de pensament, ja que el pensament de cadascú és el que acaba forjant la seva raó i, per tant, la seva validesa com a persona. Això és un punt a favor.La moral cartesiana també pretén regular els desitjos i fer la gent menys impulsiva i més raonable. Per tant, en favor seu, es pot dir que pretén reconduir la conducta de la gent cap al bon camí. “Bon camí” segons Descartes.

4. Cerca notícies a la premsa escrita que exemplifiquin les idees morals de Descartes.

La moral és un tema que apareix en diferents textos de Descartes. Per exemple, a la tercera part del Discurs del Mètode ens presenta el que ell anomena una “moral provisional”, una moralitat que governi el nostre comportament quan estem en el procés de revisió de les nostres creences i arribar a la certesa. Aquesta “moral provisional” consta de 3 grans principis o màximes. Hem agafat una notícia per cada màxima que té la moral provisional:
· 1a màxima de la moral provisional:
Per aquesta màxima tenim aquesta notícia com a exemple: “Insultar a la reina en Tailandia se paga con 20 años de prisión”. És obvi que la llibertat d'expressió no està gaire ben valorada en aquest país , tanmateix en la teva moral provisional si anessis a Tailàndia hauries de procurar no insultar a la reina respectant els seus costums i lleis, podent conservar la teva religió i les pròpies creences des d'una postura moderada. D'aquesta manera t'evites problemes polítics i religiosos ja que sinó podries acabar a la presó al ofendre la reialesa.
http://www.publico.es/internacional/419522/insultar-a-la-reina-en-tailandia-se-paga-con-20-anos-de-carcel

· 2a màxima de la moral provisional:
La notícia per a la segona màxima és “Dos décadas de filosofia Barça”. El Barça durant 20 anys ha utilitzat la mateixa filosofia de joc sent constants en les accions i preservant els objectius fins el final sense indecisions i remordiments.
http://www.elperiodico.com/es/noticias/barca/dos-decadas-una-filosofia-1007138

· 3a màxima de la moral provisional:
La notícia per a la tercera màxima és: “Papandreu aparca el referéndum griego”. Papandreu aparca el referèndum que donava l'oportunitat a Grècia per triar si pagar o no pagar el 50% del seu deute modificant així abans el seu desig que l'ordre del món.
Grècia no ha esperat que el món s'adaptés a ella donant per bo el referèndum, sinó que s'ha adaptat al món, és a dir, a Europa, comprometent-se a pagar el deute.
http://www.elpais.com/articulo/economia/Papandreu/aparca/referendum/griego/elpepueco/20111103elpepueco_2/Tes

DESCARTES, QUÈ SÓC DONCS?

Descartes en aquest text desenvolupa les veritats principals per poder trobar-ne de noves. Descartes es pregunta i respon “Què sóc, doncs? Una cosa que pensa” i llavors troba la primera deducció. Una cosa que dubta, concep, afirma, nega, vol, no vol, també imagina i sent. Facultats que pertanyen a la seva naturalesa. Imagina moltes coses i en sent també moltes d’altres trameses pels òrgans del cos. La cosa vertadera com és i existeix, encara que dormís sempre i que aquell que li ha donat l’ésser, emprés totes les seves forces per enganyar-lo, és irrefutable que és ell qui dubta. És cert que té la capacitat d’imaginar, no obstant aquesta mateixa possibilitat d’imaginar no deixa d’existir. Ell és el mateix que sent. Algú li podria dir que aquestes aparences són falses i que dorm. Potser sí, però no és altra cosa que pensar. A partir d’aquí comença a conèixer allò que és, amb una mica més de claredat i distinció que fins ara. Hem d’utilitzar el mètode cartesià, en comptes d’aventurar-nos i atabalar-nos amb la informació que ens donen els nostres sentits. Descartes dur a terme la primera intuïció on diu que està segur que és cert que està dubtant (el dubte es retroalimenta). Conseqüentment arriba la primera deducció ja que no es pot dubtar sense pensar atès que si dubta pensa. Més tard desemboca a la segona deducció ja que si pensa existeix (COGITO ERGO SUM) i la demostració està a “no es pot pensar sense existir”. La tercera deducció apareix sentenciant l’ésser com una cosa que pensa, una substància pensant. A partir d’aquí continuem nosaltres mateixos fent deduccions de les més primàries per arribar a les veritats més complexes.