DESCARTES, QUÈ SÓC DONCS?

Descartes en aquest text desenvolupa les veritats principals per poder trobar-ne de noves. Descartes es pregunta i respon “Què sóc, doncs? Una cosa que pensa” i llavors troba la primera deducció. Una cosa que dubta, concep, afirma, nega, vol, no vol, també imagina i sent. Facultats que pertanyen a la seva naturalesa. Imagina moltes coses i en sent també moltes d’altres trameses pels òrgans del cos. La cosa vertadera com és i existeix, encara que dormís sempre i que aquell que li ha donat l’ésser, emprés totes les seves forces per enganyar-lo, és irrefutable que és ell qui dubta. És cert que té la capacitat d’imaginar, no obstant aquesta mateixa possibilitat d’imaginar no deixa d’existir. Ell és el mateix que sent. Algú li podria dir que aquestes aparences són falses i que dorm. Potser sí, però no és altra cosa que pensar. A partir d’aquí comença a conèixer allò que és, amb una mica més de claredat i distinció que fins ara. Hem d’utilitzar el mètode cartesià, en comptes d’aventurar-nos i atabalar-nos amb la informació que ens donen els nostres sentits. Descartes dur a terme la primera intuïció on diu que està segur que és cert que està dubtant (el dubte es retroalimenta). Conseqüentment arriba la primera deducció ja que no es pot dubtar sense pensar atès que si dubta pensa. Més tard desemboca a la segona deducció ja que si pensa existeix (COGITO ERGO SUM) i la demostració està a “no es pot pensar sense existir”. La tercera deducció apareix sentenciant l’ésser com una cosa que pensa, una substància pensant. A partir d’aquí continuem nosaltres mateixos fent deduccions de les més primàries per arribar a les veritats més complexes.